dissabte, 24 d’agost del 2013

El rossinyol (anònim)


El rossinyol (anònim)

Rossinyol, que vas a França,
rossinyol,
encomana’m a la mare,
rossinyol,
d’un bell boscatge
rossinyol d’un vol.

Encomana’m a la mare,
rossinyol,
i a mon pare no pas gaire,
rossinyol,
d’un bell boscatge
rossinyol d’un vol.

Perquè m’ha mal maridada,
rossinyol,
a un pastor me n’ha dada,
rossinyol,
d’un bell boscatge
rossinyol d’un vol.

Que em fa guardar la ramada,
rossinyol,
he perduda l’esquellada,
rossinyol,
d’un bell boscatge
rossinyol d’un vol.

Jo t’he de donar per paga,
rossinyol,
un petó i una abraçada,
rossinyol,
d’un bell boscatge
rossinyol d’un vol.

Rossinyol, que vas a França,
rossinyol,
encomana’m a la mare,
rossinyol,
d’un bell boscatge
rossinyol d’un vol.

El rossinyol (Victòria dels Àngels)

http://www.youtube.com/watch?v=ODJSmhAjPHc&feature=related 

Tornar a la pàgina mare.

divendres, 23 d’agost del 2013

Infants (Pere Quart)

Infants (Pere Quart)

La vida ran de pols i les mirades altes, 
seda tèbia de neu i llot fresc a les galtes.

Esperança i enveja, els picarols del cor; 
infidels com el temps, sobtosos com la sort

(o com la mort); mesquins i jugadors, infants, 
fraudulents i secrets, o pròdigs com soldans;

terroristes de sol i ressol als jardins, 
porucs de nit deserta; impàvids assassins

de roses i libèl·lules; mercaders d’afalacs, 
de dolçor viciosos i de llet embriacs.

La voluptat furtiva del xipolleig i el fang, 
insabuda promesa de l’amor de la sang!

Disfresses de tempesta, ornament del dolor, 
pintura de la llàstima, marea de la por,

les llàgrimes sonores i arteres i abundants, 
les armes de llur guerra civil contra els gegants. 

Infants (Joan Manel Serrat)


El falcó (Josep Carner)


El falcó (Josep Carner)

El falcó de llargues ales,
quin envestidor cruel!
tot seguit que veu la presa
es dispara des del cel.

Estén tot el seu plomatge
com en un adéu al cim;
urpes i bec es convenen
en el deler de llur cim

Bat les ales, mou les urpes
el tirà de cims llunyers;
presa que ell hagi topada,
no la topa ningú més.


El falcó (Joan Manel Serrat)

http://www.youtube.com/watch?v=XWvcqYK8mJA

Tornar a la pàgina mare.

La canción del pirata (José de Espronceda)


 
La canción del pirata
(José de Espronceda)


Con diez cañones por banda,  
viento en popa a toda vela,  
no corta el mar, sino vuela, 
un velero bergantín;
bajel pirata que llaman  
por su bravura el Temido  
en todo el mar conocido  
del uno al otro confín.

 
La luna en el mar riela,  
en la lona gime el viento  
y alza en blando movimiento  
olas de plata y azul;  
y ve el capitán pirata,  
cantando alegre en la popa,  
Asia a un lado, al otro Europa,  
Y allá a su frente Estambul: 
-Navega, velero mío, 
sin temor 
que ni enemigo navío, 
ni tormenta, ni bonanza 
tu rumbo a torcer alcanza,  
ni a sujetar tu valor. 
Veinte presas 
hemos hecho 
a despecho 
del inglés 
y han rendido 
sus pendones 
cien naciones  
a mis pies. 

Que es mi barco mi tesoro, 
que es mi Dios la libertad; 
mi ley, la fuerza y el viento;  
mi única patria, la mar. 

Allá muevan feroz guerra 
ciegos reyes 
por un palmo más de tierra, 
que yo tengo aquí por mío 
cuanto abarca el mar bravío  
a quien nadie impuso leyes. 
Y no hay playa 
sea cualquiera, 
ni bandera 
de esplendor, 
que no sienta 
mi derecho 
y dé pecho  
a mi valor 

Que es mi barco mi tesoro, 
que es mi Dios la libertad; 
mi ley, la fuerza y el viento;  
mi única patria, la mar. 

A la voz de ¡barco viene!, 
es de ver 
cómo vira y se previene 
a todo trapo a escapar: 
que yo soy el rey del mar  
y mi furia es de temer. 

En las presas 
yo divido 
lo cogido 
por igual: 
sólo quiero 
por riqueza 
la belleza  
sin rival. 

Que es mi barco mi tesoro, 
que es mi Dios la libertad; 
mi ley, la fuerza y el viento; 
mi única patria, la mar. 

¡Sentenciado estoy a muerte! 
Yo me río: 
no me abandone la suerte, 
y al mismo que me condena 
colgaré de alguna antena  
quizá en su propio navío. 

Y si caigo, 
¿qué es la vida? 
Por perdida 
ya la di 
cuando el yugo 
del esclavo  
como un bravo sacudí. 

Que es mi barco mi tesoro, 
que es mi Dios la libertad; 
mi ley, la fuerza y el viento;  
mi única patria, la mar. 

Son mi música mejor 
aquilones, 
el estrépito y temblor 
de los cables sacudidos 
del negro mar los bramidos  
y el rugir de mis cañones. 

Y del trueno 
al son violento, 
y del viento, 
al rebramar, 
yo me duermo 
sosegado, 
arrullado  
por el mar. 

Que es mi barco mi tesoro, 
que es mi Dios la libertad; 
mi ley, la fuerza y el viento;  
mi única patria, la mar.

Canción del pirata (Tierra Santa)
 

dimecres, 21 d’agost del 2013

Veles e vents (Ausiàs Marc)



Poema XLVI
(Veles e vents)


Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar:
mestre i ponent contra d’ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nudrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Los pelegrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera fets,
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confés descuberts no seran,
e en lo perill no em caureu de l’esment,
ans votaré al Déu qui ens ha lligats
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.

Jo tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lats,
mas jo no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car, nós vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort, d’amar perdau poder
e sia tost en ira convertit.
E jo forçat d’aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.
Oh Déu! per què terme no hi ha en amor,
car prop d’aquell jo em trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant de tot l’avenidor!

Jo son aquell pus extrem amador
aprés d’aquell a qui Déu vida tol:
puix jo son viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort, per sa extrema dolor.
A bé o mal d’amor jo só dispost,
mas per mon fat fortuna cas no em porta:
tot esvetlat, ab desbarrada porta
me trobarà, faent humil respost.

Jo desig ço que em porà ser gran cost
i aquest esper de molts mals m’aconhorta;
a mi no plau ma vida ser estorta
d’un cas molt fer, qual prec Déu sia tost.
Lladoncs les gents no els calrà donar fe
al que amor fora mi obrarà:
lo seu poder en acte es mostrarà
e los meus dits ab los fets provaré.

Amor, de vós, jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé

Veles e vents (Raimon)


Romance de la Guardia Civil española



Romance de la Guardia Civil española (Federico García Lorca; Romancero Gitano)

Los caballos negros son.
Las herraduras son negras.
Sobre las capas relucen
manchas de tinta y de cera.
Tienen, por eso no lloran,
de plomo las calaveras.
Con el alma de charol
vienen por la carretera.
Jorobados y nocturnos,
por donde animan ordenan
silencios de goma oscura
y miedos de fina arena.
Pasan, si quieren pasar,
y ocultan en la cabeza
una vaga astronomía
de pistolas inconcretas.

*

¡Oh ciudad de los gitanos!
En las esquinas banderas.
La luna y la calabaza
con las guindas en conserva.
¡Oh ciudad de los gitanos!
¿Quién te vió y no te recuerda?
Ciudad de dolor y almizcle,
con las torres de canela.

*

Cuando llegaba la noche,
noche que noche nochera,
los gitanos en sus fraguas
forjaban soles y flechas.
Un caballo malherido,
llamaba a todas las puertas.
Gallos de vidrio cantaban
por Jerez de la Frontera.
El viento, vuelve desnudo
la esquina de la sorpresa,
en la noche platinoche
noche, que noche nochera.

*

La Virgen y San José
perdieron sus castañuelas,
y buscan a los gitanos
para ver si las encuentran.
La Virgen viene vestida
con un traje de alcaldesa,
de papel de chocolate
con los collares de almendras.
San José mueve los brazos
bajo una capa de seda.
Detrás va Pedro Domecq
con tres sultanes de Persia.
La media luna, soñaba
un éxtasis de cigüeña.
Estandartes y faroles
invaden las azoteas.
Por los espejos sollozan
bailarinas sin caderas.
Agua y sombra, sombra y agua
por Jerez de la Frontera.

*

¡Oh ciudad de los gitanos!
En las esquinas banderas.
Apaga tus verdes luces
que viene la benemérita.
¡Oh ciudad de los gitanos!
¿Quién te vio y no te recuerda?
Dejadla lejos del mar,
sin peines para sus crenchas.

*

Avanzan de dos en fondo
a la ciudad de la fiesta.
Un rumor de siemprevivas
invade las cartucheras.
Avanzan de dos en fondo.
Doble nocturno de tela.
El cielo, se les antoja,
una vitrina de espuelas.

*

La ciudad libre de miedo,
multiplicaba sus puertas.
Cuarenta guardias civiles
entran a saco por ellas.
Los relojes se pararon,
y el coñac de las botellas
se disfrazó de noviembre
para no infundir sospechas.
Un vuelo de gritos largos
se levantó en las veletas.
Los sables cortan las brisas
que los cascos atropellan.
Por las calles de penumbra
huyen las gitanas viejas
con los caballos dormidos
y las orzas de monedas.
Por las calles empinadas
suben las capas siniestras,
dejando detrás fugaces
remolinos de tijeras.
En el portal de Belén
los gitanos se congregan.
San José, lleno de heridas,
amortaja a una doncella.
Tercos fusiles agudos
por toda la noche suenan.
La Virgen cura a los niños
con salivilla de estrella.
Pero la Guardia Civil
avanza sembrando hogueras,
donde joven y desnuda
la imaginación se quema.
Rosa la de los Camborios,
gime sentada en su puerta
con sus dos pechos cortados
puestos en una bandeja.
Y otras muchachas corrían
perseguidas por sus trenzas,
en un aire donde estallan
rosas de pólvora negra.
Cuando todos los tejados
eran surcos en la tierra,
el alba meció sus hombros
en largo perfil de piedra.

*

¡Oh, ciudad de los gitanos!
La Guardia Civil se aleja
por un túnel de silencio
mientras las llamas te cercan.

¡Oh, ciudad de los gitanos!
¿Quién te vio y no te recuerda?
Que te busquen en mi frente.
juego de luna y arena.

http://www.poemas-del-alma.com/romance-de-la-guardia.htm

Ciudad de los gitanos (Marea)

Introducció

POEMES I CANÇONS



La poesia i la música van de la mà. Devem recordar que el fenòmen de llegir poesia en silenci, de manera íntima, no sols és recent sinó que fins i tot és una negació d'allò que la poesia representa. Perquè la poesia és creada per ser escoltada i, millor, amb música.
Una manera d'acostar la poesia als joves és amb música i aquí els cantants ens ajuden perquè tot sovint fan versions musicades de poemes famosos.
En aquest bloc presentarem un llistat de poesies d'autors amb versió musical. 
El criteri d'ordenació de la llista que ve tot seguit és alfabètic, primer del cognom de l'autor, després del nom del poema (sense articles).

Índex d'autors

A   B   C   D   E   F  G  H  I  J  K
L   M  N   O   P  Q  R   S  TV
W  X   Y   Z 

ALBERTI, Rafael; Anònim; BÉCQUER, Gustavo Adolfo; BROSSA, Joan; CARNER, Josep; CASTRO, Rosalía de; CATUL, Gai Valeri; ELYTIS, Odisseas; ESPRIU, Salvador; ESTELLÉS, Vicent Andrés; FELIPE, León; FERRATER, Gabriel; FOIX, Josep Vicenç; GARCÍA LORCA, Federico; GOYTISOLO, José Agustín; GUILLÉN, Jorge; GUIMERÀ, Àngel; HERNÁNDEZ, Miguel; KAVAFIS, Konstandinos P.; MACHADO, Antonio; MANENT, Marià; MANRIQUE, Jorge; MARAGALL, Joan; MARC, Ausiàs; MARTÍ I POL, Miquel; NERUDA, Pablo; OTERO, Blas de; QUART, Pere; RASPALL, Joana; RONSARD, Pierre de; RUIZ, Juan (Arcipreste de Hita); SAGARRA, Josep Maria de; SALVAT-PAPASSEIT, Joan; SANT JORDI, Jordi de; SHAKESPEARE, William; TORRES, Màrius; VEGA, Garcilaso de la; VERDAGUER; Jacint. VINYOLI, Joan.