Poemes i cançons: de novembre 2013

dijous, 28 de novembre del 2013

Índex d'autors: N

NERUDA, Pablo
Poema 15

Tornar a la pàgina mare

Poema 15 (Pablo Neruda)

Me gustas cuando callas porque estás como ausente,
y me oyes desde lejos, y mi voz no te toca.
Parece que los ojos se te hubieran volado

y parece que un beso te cerrara la boca.

Como todas las cosas están llenas de mi alma
emerges de las cosas, llena del alma mía.
Mariposa de sueño, te pareces a mi alma,
y te pareces a la palabra melancolía.

Me gustas cuando callas y estás como distante.
Y estás como quejándote, mariposa en arrullo.
Y me oyes desde lejos, y mi voz no te alcanza:
déjame que me calle con el silencio tuyo.

Déjame que te hable también con tu silencio
claro como una lámpara, simple como un anillo.
Eres como la noche, callada y constelada.
Tu silencio es de estrella, tan lejano y sencillo.

Me gustas cuando callas porque estás como ausente.
Distante y dolorosa como si hubieras muerto.
Una palabra entonces, una sonrisa bastan.
Y estoy alegre, alegre de que no sea cierto.

Poema 15 (Víctor Jara)

Tornar a la pàgina mare

El mariner (Anònim)

A la vora de la mar

n’hi ha una donzella,

que en brodava un mocador

que és per la reina.

Quan en fou a mig brodar

li manca seda;

gira els ulls envers la mar:

veu una vela.

Veu venir un galió

tot vora terra,

en veu venir un mariner

que una nau mena.

–Mariner, bon mariner,

que en porteu seda?

–De quin color la voleu,

blanca o vermella?

Vermelleta la vull jo,

que és millor seda;

vermelleta la vull jo,

que és per la reina.

–Pugeu a dalt de la nau,

triareu d’ella.

–Ai, no! No hi puc pujar,

no tinc moneda.

El meu pare té les claus

de l’arquimesa.

–No quedeu per diners, no,

gentil donzella.

No quedeu per diners, no,

prou fio d’ella.–

La donzella entre a la nau,

tria la seda.

Mentre va mercadejant

la nau pren vela.

Mariner es posa a cantar

cançons novelles.

Amb el cant del mariner

s’ha adormideta,

i amb el soroll de la mar

ella es desperta.

Quan ella s’ha despertat

ja no en veu terra;

la nau és en alta mar,

pel mar navega.

–Mariner, bon mariner,

torneu-me en terra,

perquè els aires de la mar

me’n donen pena.

–Això sí que no ho faré,

que heu de ser meva;

set anys que vaig pel mar

per vós, donzella.

cent llegües dins de la mar,

lluny de la terra.

–De tres germanes que som,

sóc la més bella.

L’una porta vestit d’or,

l’altra de seda;

i jo pobreta de mi,

de sargil negre.

L’una és casada amb un duc,

l’altra és princesa,

i jo pobreta de mi,

sóc marinera.

–No sou marinera, no,

que en sereu reina,

que jo sóc el fill del rei

de l’Anglaterra.–

El mariner (Arianna Savall)

Tornar a la pàgina mare

dimecres, 27 de novembre del 2013

Desert d'amichs (Jordi de Sant Jordi)

Deserts d’amichs, de bens e de senyor,
en estrany loch y en stranya contrada,
luny de tot be, fart d’enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caytivada,
me trop del tot en mal poder sotsmes;
no vey algu que de me s’aja cura,
e soy guardats, enclos, ferrats e pres,
de que·n fau grat a ma trista ventura.

Eu hay vist temps que no·m plasia res,
ara·m content de ço qui·m fay tristura,
e los grillons laugers ara preu mes
qu’en lo passat la bella brodadura.
Ffortuna vey qu’a mostrat son voler
sus me, volent qu’en tal punt vengut sia;
però no·m cur, pus ay fayt mon dever
ab tots los bons que·m trob en companyia.

Car prench conort de com suy presoner
per mon senyor, servint tant com podia,
d’armes sobrat e per major poder,
no per defaut gens de cavalleria.
E prench conort quan no puch conquerir
haver en res sens que treball no senta,
mas d’altra part cuyt de tristor morir
com vey que·l mon del revers se contenta.

Tots aquests mals no·m son res de soffrir
en esguart d’u qui al cor me destenta
e·m fay tot jorn d’esperança partir,
com no vey res que·ns avans d’una spenta
en acunçar nostre desliuramen,
e mes que vey ço que·ns demana Sforça,
que no sofir algu rahonamen,
de que langueix ma virtut e ma força.

Per que no say ni vey res al presen
que·m puixe dar en valor d’una scorça,
mas Deu tot sol, de qui prench fundamen
e de qui fiu, hi ’b qui mon cor c’esforça;
e d’altra part del bon rey liberal,
qui·m socorrech per gentilesa granda:
lo qui·ns ha mes del tot en aquest mal,
qu’ell me·n traura, car soy jus sa comanda.

Reys virtuos, mon senyor natural,
tots al presen no us fem altra demanda,
mas que us recort que vostra sanch reyal
may defalli al qui fos de sa banda.

Desert d'amichs (Raimon)

Tornar a la pàgina mare

Índex d'autors: T

TORRES, Màrius
La ciutat llunyana

Tornar a la pàgina mare

La ciutat llunyana (Màrius Torres)

Ara que el braç potent de les fúries aterra

la ciutat d'ideals que volíem bastir,

entre runes de somnis colgats, més prop de terra,

Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura

ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol

que creure i esperar la nova arquitectura

amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!

Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser,

que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze

que de torres altíssimes s'allarga pels camins,

i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

La ciutat llunyana (Meritxell Gené)

Tornar a la pàgina mare

Pantalons llargs (Joan Salvat-Papasseit)

Campaneta daurada del meu carret de fira,
cavallet de cartró de mig pam, tot pintat;
havem caminat tant pels camins sense ira
que ara ens cal reposar i agrair nostre fat.

Ja no tornaré més fent osque! osque! corrent
a carregar amb palets el teu quadrant de fusta.
Campaneta daurada, tu em sabies content.
Ara em mena la gent i tothora tinc justa

i sóc infant encara, i no puc fer-ne esment.
Cavallet de cartró, tu em sabies la joia:
si ara jugués a córrer, què diria la gent...

Trobaran molt millor que estimi alguna noia
tant si és bella com no -cavallet tot pintat,
campaneta daurada-, i que us deixi al terrat.

Pantalons llargs (Joan Manuel Serrat)

Tornar a la pàgina mare

Para la libertad (Miguel Hernández)

Para la libertad sangro, lucho y pervivo.
Para la libertad, mis ojos y mis manos,
como un árbol carnal, generoso y cautivo,
doy a los cirujanos.

Para la libertad siento más corazones
que arenas en mi pecho. Dan espumas mis venas
y entro en los hospitales y entro en los algodones
como en las azucenas.

Porque donde unas cuencas vacías amanezcan,
ella pondrá dos piedras de futura mirada
y hará que nuevos brazos y nuevas piernas crezcan
en la carne talada.

Retoñarán aladas de savia sin otoño,
reliquias de mi cuerpo que pierdo en cada herida.
Porque soy como el árbol talado, que retoño
y aún tengo la vida.

Para la libertad (Joan Manuel Serrat)

Tornar a la pàgina mare

diumenge, 24 de novembre del 2013

Índex d'autors: B

BÉCQUER, Gustavo Adolfo:
Volverán las oscuras golondrinas
BROSSA, Joan
Embrossa't

Tornar a la pàgina mare

Volverán las oscuras golondrinas (Gustavo Adolfo Bécquer)

Volverán las oscuras golondrinas
en tu balcón sus nidos a colgar,
y, otra vez, con el ala a sus cristales
jugando llamarán;
pero aquéllas que el vuelo refrenaban
tu hermosura y mi dicha al contemplar,
aquéllas que aprendieron nuestros nombres...
ésas... ¡no volverán!

Volverán las tupidas madreselvas
de tu jardín las tapias a escalar,
y otra vez a la tarde, aun más hermosas,
sus flores se abrirán;
pero aquéllas, cuajadas de rocío,
cuyas gotas mirábamos temblar
y caer, como lágrimas del día...
ésas... ¡no volverán!

Volverán del amor en tus oídos
las palabras ardientes a sonar;
tu corazón, de su profundo sueño
tal vez despertará;
pero mudo y absorto y de rodillas,
como se adora a Dios ante su altar,
como yo te he querido..., desengáñate:
¡así no te querrán!

Volverán las oscuras golondrinas (Nacha Guevara)

Tornar a la pàgina mare