divendres, 13 de desembre del 2013

Romance de la pena negra (Federico García Lorca)


Las piquetas de los gallos
cavan buscando la aurora,
cuando por el monte oscuro
baja Soledad Montoya.
Cobre amarillo, su carne,
huele a caballo y a sombra.
Yunques ahumados sus pechos,
gimen canciones redondas.
Soledad, ¿por quién preguntas
sin compaña y a estas horas?
Pregunte por quien pregunte,
dime: ¿a ti qué se te importa?
Vengo a buscar lo que busco,
mi alegría y mi persona.
Soledad de mis pesares,
caballo que se desboca,
al fin encuentra la mar
y se lo tragan las olas.
No me recuerdes el mar,
que la pena negra, brota
en las tierras de aceituna
bajo el rumor de las hojas.
¡Soledad, qué pena tienes!
¡Qué pena tan lastimosa!
Lloras zumo de limón
agrio de espera y de boca.
¡Qué pena tan grande! Corro
mi casa como una loca,
mis dos trenzas por el suelo,
de la cocina a la alcoba.
¡Qué pena! Me estoy poniendo
de azabache carne y ropa.
¡Ay, mis camisas de hilo!
¡Ay, mis muslos de amapola!
Soledad: lava tu cuerpo
con agua de las alondras,
y deja tu corazón
en paz, Soledad Montoya.
 
Por abajo canta el río:
volante de cielo y hojas.
Con flores de calabaza,
la nueva luz se corona.
¡Oh pena de los gitanos!
Pena limpia y siempre sola.
¡Oh pena de cauce oculto
y madrugada remota!

Romance de la pena negra (Alba Molina i Manuel Molina)

Tornar a la pàgina mare

diumenge, 8 de desembre del 2013

Ode à Corydon (Pierre de Ronsard)


Nous le tenons en notre main
Le temps futur du lendemain ;
La vie n'a point d'assurance,
Et tandis que nous désirons
Les faveurs des Rois, nous mourons
Au milieu de notre espérance.
L'homme après son dernier trépas
Plus ne boit ne mange là-bas,
Et sa grange qu'il a laissée
Pleine de blé devant sa fin
Et sa cave pleine de vin
Ne lui viennent plus en pensée.
Hé, quel gain apporte l'émoi ?
Va, Corydon, apprête-moi
Un lit de roses épanchées ;
Il me plaît, pour me défâcher,
A la renverse me coucher
Entre les pots et les jonchées.
Fais-moi venir Dorat ici
Fais-y venir Jodelle aussi
Et toute la Musine troupe ;
Depuis le soir jusqu'au matin,
Je veux leur donner un festin
Et cent fois leur pendre la coupe.
Verse donc, et reverse encor
Dedans cette grand'coupe d'or,
Je veux boire à Henry Estienne,
Qui des enfers nous a rendu
Du vieil Anacréon perdu
La douce lyre Téienne.
A toi gentil Anacréon,
Doit son plaisir le biberon,
Et Bacchus te doit ses bouteilles ;
Amour son compagnon te doit
Vénus, et Silène qui boit
L'été dessous l'ombre des treilles

Ode au plaisir (Jacques Marchais)

Tornar a la pàgina mare 

Res no és mesquí (Joan Salvat-Papasseit)


Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern - Primavera d'istiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
- Avui, demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.


Res no és mesquí (Joan Manel Serrat)

Tornar a la pàgina mare 

Libro del buen amor (fragment) (Juan Ruiz, Arcipreste de Hita)


Hace mucho el dinero, mucho se ha de amar,
al torpe hace discreto, hombre de respetar;
hace correr al cojo, al mudo le hace hablar;
el que no tiene manos bien lo quiere tomar.

Aun al hombre necio y rudo labrador
dineros le convierten en hidalgo doctor,
cuanto más rico es uno, más grande es su valor
quien no tiene dineros no es de sí señor (…)

Creaba los priores, los obispos, abades,
arzobispos, doctores, patriarcas, potestades;
a los clérigos necios dábales dignidades;
de verdad hace mentiras, de mentiras, verdades… (…)

He visto maravillas donde mucho se usaba:
al condenado a muerte la vida le otorgaba,
a otros inocentes, muy luego los mataba;
muchas almas perdía, muchas almas salvaba. (…)

En resumen lo digo, entiéndelo mejor:
el dinero es del mundo el gran agitador,
hace señor al siervo y siervo hace el señor,
toda cosa del siglo se hace por su amor.

El poder del dinero (Paco Ibáñez)

Tornar a la pàgina mare 

dissabte, 7 de desembre del 2013

Ένα το χελιδόνι (Odysseas Elytis)


Ένα το χελιδόνι κι η άνοιξη ακριβή
για να γυρίσει ο ήλιος θέλει δουλειά πολλή
Θέλει νεκροί χιλιάδες να `ναι στους τροχούς
Θέλει κι οι ζωντανοί να δίνουν το αίμα τους.

Θε μου Πρωτομάστορα μ’ έχτισες μέσα στα βουνά
Θε μου Πρωτομάστορα μ’ έκλεισες μες στη θάλασσα!

Πάρθηκεν από μάγους το σώμα του Μαγιού
Το `χουνε θάψει σ’ ένα μνήμα του πέλαγου
σ’ ένα βαθύ πηγάδι το `χουνε κλειστό
μύρισε το σκοτάδι κι όλη η άβυσσος

Θε μου Πρωτομάστορα μέσα στις πασχαλιές και Συ
Θε μου Πρωτομάστορα μύρισες την Ανάσταση

Ένα το χελιδόνι (Mikis Theodorakis)

Tornar a la pàgina mare

Soneto XIII (Garcilaso de la Vega)


En tanto que de rosa y azucena
se muestra la color en vuestro gesto,
y que vuestro mirar ardiente, honesto,
con clara luz la tempestad serena;

y en tanto que el cabello, que en la vena
del oro se escogió, con vuelo presto 
por el hermoso cuello blanco, enhiesto, 
el viento mueve, esparce y desordena:

coged de vuestra alegre primavera
el dulce fruto antes que el tiempo airado
cubra de nieve la hermosa cumbre.
  
Marchitará la rosa el viento helado,
todo lo mudará la edad ligera 
por no hacer mudanza en su costumbre. 
 


En tanto de que rosa y azucena (Escolanía del Escorial) 

Tornar a la pàgina mare

Shall I compare thee to a summer’s day? (William Shakespeare)


Shall I compare thee to a summer’s day?
Thou art more lovely and more temperate:
Rough winds do shake the darling buds of May,
And summer’s lease hath all too short a date:

Sometimes too hot the eye of heaven shines,
And often is his gold complexion dimm’d;
And every fair from fair sometime declines,
By chance, or nature’s changing course, untrimm’d;

But thy eternal summer shall not fade,
Nor lose possession of that fair thou owest,
Nor shall Death brag thou wander’st in his shade,

When in eternal lines to time thou growest;
So long as men can breathe , or eyes can see,
So long lives this, and this gives life to thee.

Shall I compare thee to a summer’s day? (Helen Sjöholm)

Tornar a la pàgina mare