Mester d'amor (Joan Salvat-Papasseit)

Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d'amar no comporta mesura.
Deixa't besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l'amor perdura.
No besis, no, com l'esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada.
Deixa't besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.
¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l'oreig en ta galta?
Deixa't besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.
Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa't besar
                     i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.

Mester d'amor (Biel Mesquida)

Tornar a la pàgina mare

La saeta (Antonio Machado)

¡Oh, la saeta, el cantar
al Cristo de los gitanos,
siempre con sangre en las manos,
siempre por desenclavar!
¡Cantar del pueblo andaluz,
que todas las primaveras
anda pidiendo escaleras
para subir a la cruz!
¡Cantar de la tierra mía
que echa flores
al jesús de la agonía,
y es la fe de mis mayores!
¡Oh, no eres tú mi cantar!
¡No puedo cantar ni quiero
a ese Jesús del madero,
sino al que anduvo en el mar!

La saeta (Joan Manuel Serrat)

Tornar a la pàgina mare

Corrandes d'exili (Pere Quart)

Una nit de lluna plena 
tramuntàrem la carena, 
lentament, sense dir re... 
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L’estimada m’acompanya 
de pell bruna i aire greu 
(com una mare de Déu 
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra, 
que l’ensagna, que l’esguerra, 
abans de passar la ratlla, 
m’ajec i beso la terra 
i l’acarono amb l’espatlla.

A Catalunya deixí 
el dia de ma partida 
mitja vida condormida; 
l’altra meitat vingué amb mi 
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser, 
no em moriré d’enyorança 
ans d’enyorança viuré.

En ma terra del Vallès 
tres turons fan una serra, 
quatre pins un bosc espès, 
cinc quarteres massa terra. 
“Com el Vallès no hi ha res.”

Que els pins cenyeixin la cala, 
l’ermita dalt del pujol; 
i a la platja un tenderol 
que bategui com un ala.

Una esperança desfeta, 
una recança infinita. 
I una pàtria tan petita 
que la somnio completa.

Corrandes d'exili (Sílvia Pérez Cruz)

Tornar a la pàgina mare

Índex d'autors: K

KAVAFIS, Konstandinos P.
     Απολείπειν ο θεός Aντώνιον  

Tornar a la pàgina mare

Απολείπειν ο θεός Aντώνιον (Konstandinos P. Kavafis)

Σαν έξαφνα, ώρα μεσάνυχτ’, ακουσθεί
αόρατος θίασος να περνά
με μουσικές εξαίσιες, με φωνές—
την τύχη σου που ενδίδει πια, τα έργα σου
που απέτυχαν, τα σχέδια της ζωής σου
που βγήκαν όλα πλάνες, μη ανωφέλετα θρηνήσεις.
Σαν έτοιμος από καιρό, σα θαρραλέος,
αποχαιρέτα την, την Aλεξάνδρεια που φεύγει.
Προ πάντων να μη γελασθείς, μην πεις πως ήταν
ένα όνειρο, πως απατήθηκεν η ακοή σου·
μάταιες ελπίδες τέτοιες μην καταδεχθείς.
Σαν έτοιμος από καιρό, σα θαρραλέος,
σαν που ταιριάζει σε που αξιώθηκες μια τέτοια πόλι,
πλησίασε σταθερά προς το παράθυρο,
κι άκουσε με συγκίνησιν, αλλ’ όχι
με των δειλών τα παρακάλια και παράπονα,
ως τελευταία απόλαυσι τους ήχους,
τα εξαίσια όργανα του μυστικού θιάσου,
κι αποχαιρέτα την, την Aλεξάνδρεια που χάνεις.

Απολείπειν ο θεός Aντώνιον (Sonia Theodoridou)

Tornar a la pàgina mare

El meu poble i jo (Salvador Espriu)

Bevíem a glops
aspres vins de burla 
el meu poble i jo. 
Escoltàvem forts
arguments del sabre 
el meu poble i jo. 
Una tal lliçó
hem hagut d'entendre 
el meu poble i jo. 
La mateixa sort
ens uní per sempre: 
el meu poble i jo. 
Senyor, servidor?
Som indestriables 
el meu poble i jo. 
Tenim la raó
contra bords i lladres 
el meu poble i jo. 
Salvàvem els mots
de la nostra llengua 
el meu poble i jo. 
A baixar graons
de dol apreníem 
el meu poble i jo.
Davallats al pou, 
esguardem enlaire 
el meu poble i jo.
Ens alcem tots dos 
en encesa espera,
el meu poble i jo.

El meu poble i jo (Raimon)

Tornar a la pàgina mare

Aigua-marina (Josep Maria de Sagarra)

 

Voldria, ni molt ni poc:

ésser lliure com una ala,

i no mudar-me del lloc

platejat d’aquesta cala; 

i encendre el foc 

del pensament que vibra,

i llegir només un llibre

antic, 

sense dubte, ni enveja, ni enemic. 

I no saber on anirem,

quan la mort ens cridi al tàlem:

creure en la fusta del rem,

i en la fusta de l’escàlem.

I fer tot el que fem,

oberts de cor i de parpelles,

i amb tots els cinc sentits;

sense la por de jeure avergonyits

quan surtin les estrelles.

Comprendre indistintament

rosa i espina;

i estimar aquest moment,

i aquesta mica de vent,

i el teu amor, transparent

com una aigua-marina.

Aigua-marina (Ramon Muntaner)

Tornar a la pàgina mare