Tot l'enyor de demà (Joan Salvat-Papasseit

Ara que estic al llit

malalt,

estic força content.

–Demà m’aixecaré             potser,

i heus aquí el que m’espera:

Unes places lluentes de claror,

i unes tanques amb flors

    sota el sol,

    sota la lluna al vespre;

i la noia que porta la llet

que té un capet lleuger

i duu un davantalet

   amb unes vores fetes de puntes de coixí,

   i una rialla fresca.

I encara aquell vailet que cridarà el diari,

i qui puja als tramvies

i els baixa

tot corrent.

I el carter

que si passa i no em deixa cap lletra m’angoixa

perquè no sé el secret

    de les altres que porta.

I també l’aeroplà

que em fa aixecar el cap

el mateix que em cridés una veu d’un terrat.

I les dones del barri

  matineres

qui travessen de pressa en direcció al mercat

amb sengles cistells grocs,

i retornen

     que sobreïxen les cols,

i a vegades la carn,

i d’un altre cireres vermelles.

I després l’adroguer,

que treu la torradora del cafè

    i comença a rodar la maneta,

i qui crida les noies

i els hi diu: –Ja ho té tot?

I les noies somriuen

   amb un somriure clar,

que és el baume que surt de l’esfera que ell volta.

I tota la quitxalla del veïnat

qui mourà tanta fressa perquè serà dijous

i no anirà a l’escola.

I els cavalls assenyats

i els carreters dormits

sota la vela en punxa

que dansa en el seguit de les roderes.

I el vi que de tants dies no he begut.

I el pa,

     posat a taula.

I l’escudella rossa,

fumejant.

I vosaltres

perquè em vindreu a veure

i ens mirarem feliços.

Tot això bé m’espera

     si m’aixeco

     demà.

Si no em puc aixecar

     mai més,

heus aquí el que m’espera:

–Vosaltres restareu,

per veure el bo que és tot:

i la Vida 

i la Mort.

Tot l'enyor de demà (Ovidi Montllor i Toti Soler)

Tornar a la pàgina mare