Les fulles seques (Àngel Guimerà)

Les fulles seques fan sardana 
d’ací d’allà saltironant, 
i dintre el bosc la tramuntana 
sembla la cobla al lluny sonant. 

I quin seguit de fulles roges 
que enjogassades porta el vent! 
Les que més corren semblen boges, 
altres se’n vénen dolçament. 

I quan el sol se’n va a la posta, 
l’arbre, que enyora el seu fullam, 
poc a poquet son ombra acosta 
als balladors damunt del camp. 

I surt la lluna trista i sola, 
fulla d’un arbre on ha viscut, 
que va cercant, pel cel on vola, 
les companyones que ha perdut... 

Les fulles seques fan sardana; 
mes quan l’albada surt després, 
se les endú la tramuntana 
espais enlaire per mai més. 

I l’arbre sec ja torna a viure, 
fulles i flors arreu badant; 
i en cada brot quins cants de riure, 
fent niu les aus i els becs juntant! 

Després la fruita, que encisera!, 
pengim-penjam al sol que és foc!: 
el préssec ros i la cirera, 
la pruna clàudia i l’albercoc!... 

Oidà! Quin goig! Fem les rodones 
sardanejant de dia i nit, 
les mans unint homes i dones, 
els ulls clavats en l’infinit!

Les fulles seques (Salomé)

Tornar a la pàgina mare